«Cal celebrar la sentència… però amb molta cautela», ens explica en aquesta entrevista Fidel Narváez, ex-cònsol de l’Equador a Londres, sobre la resolució que nega l’extradició de Julian Assange als EUA.

«Darrere de la sentència, hi ha hagut una gran pressió social i és una neteja d’imatge del sistema judicial britànic», explica més endavant.

«S’ha criminalitzat a la labor periodística…»

 Edició Ángel Martín / Transcripció: Alicia Blanco /Traducció Raquel Paricio

Transcripció de l’entrevista

Pressenza.–Bon dia. Estem amb Fidel Narváez, ex cònsol de l’Equador a Londres. Moltes gràcies per atendre’ns.

Fidel Narváez.–Un gust, un privilegi i estic a l’ordre.

P.–Ahir va sortir la sentència per la qual la Justícia britànica no concedeix l’extradició de Julian Assange als Estats Units. Podries analitzar-nos els termes d’aquesta?

FN.–Clar que sí. Em sembla que és important entendre que aquesta és una sentència en una primera  instància. S’ha guanyat una batalla perquè s’ha negat l’extradició, això és una victòria, però la partida no ha acabat. Aquesta sentència serà apel·lada i tindrem nous desenvolupaments.

El més important és el resultat final: es va negar l’extradició. És alguna cosa que cal celebrar. És una sentència una mica inesperada donat l’abús judicial que havíem presenciat durant molts anys i especialment en aquest mateix procés d’extradició. La raó és netament humanitària. És a dir: de totes les motivacions, totes elles molt fortes i molt ben sustentades per la defensa, l’única que ha acollit la jutgessa és la que es refereix a l’estat de salut molt deteriorat que té Julian Assange com a conseqüència de la seva persecució, del seu tancament, de la tortura psicològica a la qual ha estat sotmès, i l’alt risc de suïcidi que tindria si és extradit, sobretot en les condicions opressives que es donen als Estats Units per als casos de seguretat nacional o d’espionatge.

Llavors això cal celebrar-ho, certament, però crec que cal celebrar-ho amb molta cautela. Per què? Perquè les altres motivacions que degueren haver detingut aquesta sentència, bàsicament han estat endossades per la jutgessa. Això és: la criminalització de l’activitat merament periodística, si salvem a Julian Assange d’aquesta extradició, el risc queda intacte per a la resta de periodistes que en el futur s’atreveixin a fer publicacions similars a les que ha fet Julian Assange. Això és revelar crims de guerra, crims de lesa humanitat.

P–Creus que hi ha altres raons de fons que poden justificar aquesta sentència? Creus que els importa tant a la justícia britànica –o en aquest cas a la jutgessa responsable d’aquesta sentència–l’estat de Julian Assange?

FN.–Crec que és el que menys els importa, per a ser honest, però darrere d’això hi ha tota una pressió social que es va aconseguir finalment construir  al voltant de la causa de Julian Assange. Perquè el cas de Julian Assange al dia d’ahir, no és el mateix que el cas de Julian Assange fa dos anys quan va ser expulsat de l’ambaixada de l’Equador.

Perquè d’aquest temps per a aquí la persecució s’ha demostrat ser tan basta, tan desproporcionada, que moltes organitzacions de drets humans prestigioses, conegudes a nivell mundial –estic parlant d’Amnistia Internacional, estic parlant de Human Wright Watch, estic parlant de Reporters sense Fronteres– i els sindicats de periodistes al voltant del món i inclusivament els mitjans més prestigiosos, que en el seu moment han tingut una relació confrontativa amb Julian Assange i Wikileaks, tots ells, ja a l’uníson, es van adonar del perill que representa l’extradició de Julian Assange per al periodisme, els periodistes, i s’han oposat activament a aquesta extradició. Llavors em sembla a mi que amb la sentència d’ahir, quan la jutgessa endossa els arguments persecutoris polítics sobre l’acusat però decideix no extradir-ho per raons humanitàries, bàsicament el que està fent és una rentada de cara del sistema judicial britànic i dir “això ho apel·larem en el futur per a qualsevol que s’atreveixi a fer el mateix”, però en aquest cas particular som bons, humanitaris, i li salvarem la vida a aquest senyor pel qual tothom està advocant.

Els qui han trencat la legislació internacional no són els que estaven sent jutjats

P.–Com tu dius, en la sentència queda clar un precedent molt fort que posa en qüestió la llibertat de premsa, però a més el dret internacional que ja va ser violat des del moment en què es permet l’entrada de la policia britànica en l’ambaixada de l’Equador… és a dir, el no respecte al dret internacional i els acords internacionals tant pel govern de Lenin Moreno com per part del govern britànic. I això tampoc s’ha posat en dubte en la sentència…

FN.–Per descomptat, per descomptat. Aquest és un cas polític, i en aquest cas polític, els qui han estat sent jutjats i processaments no són aquells que han comès els crims. Em refereixo concretament al govern dels Estats Units i al propi govern britànic en les guerres il·legals, crims que van ser exposats per Julian Assange en Wikileaks. Qui ha estat sent processat és aquell que es va atrevir a revelar-los, a exposar aquests crims i a encarar a aquests criminals. Llavors tu estàs veient allí un cas polític.

Els qui han trencat la legislació internacional no són els que estaven sent jutjats. Llavors és obvi que la  jutgessa no condemnarà en la seva sentència l’actitud del govern equatorià que va assetjar, que va aïllar, va incomunicar, va torturar psicològicament a Julian Assange en el seu últim any –em refereixo al govern del senyor Lenin Moreno–, i que després, trencant els convenis internacionals, va lliurar fins i tot refugiat polític als seus perseguidors, va obrir les portes d’una ambaixada perquè una força estrangera l’envaeixi i segresti un periodista, a un refugiat polític.

Per contra, la jutgessa fins i tot ha citat al president Moreno en la seva sentència, com tractant de justificar les raons per les quals Julian Assange va ser expulsat de l’ambaixada i com tractant de justificar l’espionatge al qual ell, els seus advocats, les seves visites, van ser exposats, van ser víctimes. Llavors sí, és un precedent molt negatiu en molts sentits, però sobretot perquè criminalitza l’activitat periodística.

 

Julian és el pres polític més important d’Occident

P.–I què creus que passarà en els pròxims dies i en el futur?

FN.–Doncs be, això continua. Hi haurà una apel·lació per part dels perseguidors. Jo confio que la instància superior de la justícia britànica ratifiqui la decisió de la jutgessa de negar aquesta extradició i que arribem al final d’aquest fosc túnel, que ha estat ja massa llarg, massa tortuós, i l’objectiu del qual ha estat establir un precedent que ja està assegut.

El precedent ja s’ha assentat: no necessiten tancar a Julian Assange per a tota la vida per a atemorir als periodistes. Ja ho han fet. Perquè ho han perseguit durant 10 anys, ho han difamat, han destruït la seva reputació i li han infringit un greu, greu mal psicològic que probablement és irreversible.

P.–I físic, entenc no?

FN.–Exactament.

P.–I tu, que has conviscut amb ell durant anys com ho estàs vivint personalment?

FN.–Bé, jo estic molt, molt compromès amb aquest cas, amb aquesta causa, per diverses raons, fins i tot personals. Julian s’ha convertit en un amic personal durant tot aquest temps, però és una persona que vaig començar a secundar abans que sigui el meu amic perquè crec en les causes que ell defensa, la comparteixo, i perquè a més –com a representant del meu país en el seu moment– vaig estar molt a gust i orgullós que el meu país va abrigar i va enarborar aquestes causes. Llavors això és personal, és polític, és una qüestió de principis. I ho visc intensament, sí, amb molta preocupació pel futur d’ell, pel precedent que es va assentar ahir, però també amb optimisme perquè de tota manera ha estat una victòria, una batalla merescuda per a ell i el seu equiplegal. Clar que sí.

P.–Era bastant impensable, jo crec que va ser sorprenent la sentència. O no et va sorprendre tant…?

FN.–Bé, estava en el meu pensament, et confesso, perquè si bé durant tants anys ja havíem vist tant abús, tant descuit i tant menyspreu a l’estat de dret, a la justícia com a tal, les audiències d’extradició que van ser intenses, llargues, molt litigades, van donar una contundent demostració al meu judici, una evidència de què es tracta d’una persecució política i que no hi ha fonaments, cap, per a criminalitzar les accions de Julian i de Wikileaks.

Llavors per a mi, malgrat haver perdut en el camí l’esperança després de veure semblant demostració per part de la defensa, em semblava que potser ja no podia anar més sota el sistema jurídic britànic. I en bona hora la jutgessa, així sigui per raons insuficients, que és solament pel tema humanitari, solament pel tema de salut, que significa que si no fos per això ja l’haguessin extradit, així sigui per això va donar la decisió que em sembla a mi justa i jo pensava que era també possible. Així que sí, sorprès, però no del tot.

P.–Molt bé. Vols afegir alguna cosa més?

FN.–Bé, simplement que aquest cas està encara obert, que no s’ha arribat al final d’aquest túnel, que existeixen les instàncies d’apel·lació, que esperem que li permetin a Julian Assange defensar-se en llibertat. Ell és un pres polític. És el pres més important d’Occident, el pres polític més rellevant d’Occident perquè no està complint una sentència, no té càrrecs damunt, no li deu res a la justícia i ho continuen mantenint a la presó.

Ja és hora que ell gaudi, després de tant de temps, del que tots nosaltres volem per a tots, que és la llibertat.

P.–Moltes gràcies, ens trobarem tant de bo per a parlar de la llibertat de Julian Assange.

FN.–Que així sigui. Moltes gràcies a tu.