Acaben d’investir Pere Aragonès com a nou president de la Generalitat, amb els vots a favor de la mateixa Esquerra Republicana, Junts per Catalunya i la CUP, amb només 13 diputats de diferència respecte a tota la resta del Parlament, que ha votat en contra, des dels Comuns fins a VOX.
Això no obstant, al nou govern, les Conselleries es repartiran exclusivament entre Junts per Catalunya i ERC, sense que formi part del govern el tercer actor independentista, la CUP. Canviaran de mans la major part de Conselleries, però de fet, com deia la cançó “Tot queda igual”. Des de la mateixa ERC a Pere Aragonés com d’esquerres i independentista. Sobre el qualificatiu independentista no hi ha més discussió que el com i el quan, i si és creïble la seva frase “Vull ser el president de la Generalitat per fer possible culminar la independència de Catalunya…”, sobretot si tenim en compte que ja han passat altres dos presidents per la Generalitat, amb suports parlamentaris semblants, i pel que fa a la independència el més calent és a l’aigüera. Quina diferència hi ha entre aquest mes de maig de 2021 o el mes de maig de 2018? A mesura que ens allunyem de les jornades de setembre i octubre de 2017 ens endinsem més en un independentisme bàsicament retòric, que a més és menys unitari amb el pas del temps, gràcies als hiperventilats que conformen el seu entorn.
El qualificatiu d’esquerres, per referir-nos a Pere Aragonés, és molt més discutible. Tot depèn del concepte d’esquerres que tinguem: si ser d’esquerres són les polítiques desenvolupades per Pedro Sánchez, per exemple. Doncs, Pere Aragonès ho és. No hi ha gaire diferència entre les polítiques desenvolupades pel Govern de Pedro Sánchez i les del darrer govern de la Generalitat, on era vicepresident el nou president. Tanmateix ERC és el mirall independentista del PSC, i tots dos propugnen polítiques dignes del programa polític de Toni Blair i la seva tercera via, propostes que farien enrojolar-se als veritables socialdemòcrates i, fins a tot, a més d’un democratacristià. El seu model de societat només difereix quant a l’articulació de Catalunya amb Espanya.
El sentit comú hauria fet bo un govern de coalició del PSC amb ERC o bé un en solitari de la mateixa ERC amb el suport de la CUP (com havien pactat a l’inici de les negociacions) i possiblement dels Comuns, però els factors independentisme i repressió ho feien inviable. ERC no se sent prou segura per assumir un atac ferotge de l’independentisme més hiperventilat i el PSC té les mans lligades pel PSOE des de Madrid, ja que un govern ERC i PSC posaria en perill la butaca de Pedro Sánchez.
Per tant l’escenari únic possible per a un govern era el que al final ha sorgit… mentre la nostra classe política estigui més pendent de Twitter que de plantejar accions de govern o polítiques que reclama la societat; tot i que la societat moltes vegades, al moment de votar, té més al cap els diferents relats hegemònics que les polítiques en concret.
El nou govern és només una reedició dels anteriors governs de Quim Torra i Carles Puigdemont, semblant fins i tot al Govern d’Artur Mas. Per això, del pactat per ERC amb la CUP a l’inici de les negociacions per la investidura, no en quedarà gaire bé res. Una carta als Reis. Però sí que ha servit per pressionar prou a uns reculants Junts per Catalunya. És la política en seu vessant més teatral.
Pel que fa a la Conselleria de Salut seria una sorpresa immensa que Josep Maria Argimon no fos el seu màxim responsable, tenint en compte que ja va sonar com a candidat per Junts Per Catalunya en la campanya electoral. Una campanya electoral en què també es va pronunciar el candidat socialista Salvador Trilla, assenyalant com a la seva candidata a la Conselleria Olga Pané, Gerent de Parc Salut Mar, malgrat que el contingut de seu programa electoral. Les seves declaracions en aquest sentit van esgarrifar a més d’un activista en defensa de la Salut, afí al PSC.
Oblidem-nos de la reversió del sistema sanitari cap a un model públic. La col·laboració pública-privada o, en realitat, la parasitació privada del sistema públic, seguirà conformant el model sanitari català. El gran avantatge de Josep Maria Argimon és el seu coneixement del Departament de Salut i, alhora, la seva experiència comunicativa, tal com ha quedat en evidencia en la segona fase de la pandèmia. Les petites i dubtoses portes que va obrir la gestió de Toni Comin van quedar tancades fermament per la consellera Alba Vergés, protegida com un buldog per la seva número dos, Laura Pelay, defenestrada el setembre de 2020 per Quim Torra.
Les esperances per a la nostra Salut resideixen doncs en la capacitat mobilitzadora dels diferents moviments socials, la pressió a les xarxes, així com influir de forma eficient en l’opinió pública. Si avui dia els nostres polítics es mouen a cop d’enquesta i sondeig, aconseguim que aquestes els tornin dèbils i porucs. Els drets socials ens necessiten. I el futur també.
