El dia de la dona a l’Iran és un dia estrany. D’una banda, aquest és un país tradicionalment envoltat pel patriarcat i, per un altre, la seva gent ha de bregar amb les lleis de l’Islam en el més mínim detall de la seva vida diària; per aquesta raó, el camí de les dones per aconseguir la igualtat és molt desafiadora. A més d’aquestes circumstàncies, vivim sota un règim de dictadura que no tolera les opinions i els discursos dissidents, ni cap mena de crítica. Mata, segresta els opositors i als crítics, i amb cada acte d’injustícia, una dona s’afligeix. Aquestes condicions fan que el camí sigui complicat per a les dones iranianes. Malgrat el ràpid desenvolupament dels mitjans de comunicació en l’era moderna i de les innombrables mares que han assolit èxits extraordinaris a l’Iran en les últimes quatre dècades, no hi ha hagut cap mitjà de comunicació internacional que hagi fet sentir les seves veus. En la dècada de 1960, milers de mares, moltes de les quals ja no viuen, van ser testimonis de l’execució dels seus fills. Milers de fills de mares kurdes van ser segrestats i executats durant el gihad de l’aiatol·là Khomeini contra el Kurdistan.
El 1999, molts joves estudiants van morir o van ser segrestats durant l’atac dut a terme per les forces iranianes. Moltes mares encara continuen avui buscant els seus fills. Moltes d’altres van perdre els seus éssers estimats en les protestes del 2009 contra els resultats de les eleccions. Unes altres van perdre els seus fills en les protestes de desembre del 1996. D’altres els van perdre durant les protestes de novembre del 2019, quan els seus fills van ser assassinats en l’anomenada “Massacre de novembre”. Hi ha altres milers de crims duts a terme, com les persones condemnades a pena de mort. Cada dia una mare es veu privada del seu fill, una esposa del seu marit i una germana d’un germà. Des de fa quatre dècades, aquestes dones i mares viuen soles amb el seu dolor en una societat on coexisteixen un sistema de dictadura islàmica juntament amb el patriarcat.
Avui, a causa de les condicions creades per la societat i el govern, aquestes dones i mares saben que seran vulnerables si es queden soles. Saben que l’únic camí per a elles és la solidaritat i la unitat. Després del sagnant novembre de 1998, les mares dolgudes per aquesta massacre van decidir unir-se. Malgrat les moltes diferències lingüístiques i culturals de l’Iran, mares de diferents regions ètniques, com kurdes, balutxis, perses, turques, àrabs, luris i gilaks, es van unir per tenir una veu més forta contra la tirania de la dictadura patriarcal i demanen justícia. Aquestes mares estan canviant el discurs masculí a l’Iran a través del seu procés de cerca de justícia. A aquestes mares se les coneix com “les mares que reclamen justícia a l’Iran”.
