Simbologia musical de la presa de possessió del president Biden

A les escales del Capitoli, Lady Gaga interpretava l’himne nord-americà:

“Oh, say does that star-spangled banner yet wave
O’er the land of the free and the home of the brave?”

L’America més moderna i jove, encarnada en la cantant i actriu reconeguda pel seu paper a la magnífica A Star is born (un molt bon remake), va pujar al mateix lloc que, dies abans, l’Amèrica més carrinclona i perillosa s’havia enfilat indignada amb la democràcia. Un missatge de futur esperançador per a un present fosc.

La segona Amèrica, la multiètnica, apareixia encarnada en Jennifer López, que començava cantant This land is Your land i acabava amb Amèrica the beautifol. De la visió de l’America de Woody Guthrie, una Amèrica per aquells que s’estimen, a la cançó patriòtica nordamericana més popular. Els Estats Units són molt joves i es nota. El seu himne, Star spangled banner només és oficial des dels anys 30, i  la cançó que interpretava Jelo té tot just cent anys de vida.  És molt més jove  la cançó de Woody Guthrie, que ens remet a un patriotisme lligat a la natura, de la que podem gaudir i a la fraternitat de l’amor.

La seva actuació fou massa solemne si la comparem amb la de Bruce Springsteen i Pete Seeger a la presa de possessió del president Obama, amb les seves guitarres, un cor de gòspel al darrere i els assistents  cantant. Dues jornades veritablement històriques, però una farcida d’il·lusions i l’altre d’una gravetat solemne, gairebé tràgica.

No podia faltar la tercera Amèrica. La del mig oest, l’Americà rural, la dels rednecks, i amb el seu barret de cowboy, un cantant de country, Garth Brooks, que va cantar l’himne cristià Amazing Grace, (La gràcia de Déu permet la redempció). I això és el que necessita Amèrica: Perdó i redempció.

Les tres Amèriques que conformen els Estats Units. És impossible construir aquest país sense les tres, com és impossible construir la democràcia sense respecte, sense llibertat i sense desacord. Desacord, la paraula que va faltar en el discurs d’investidura del president Joe Biden, que,  personalment, va abusar massa de la paraula unitat. La unitat no hauria de ser un objectiu, n‘és només que una conseqüència de la democràcia. No només la diversitat cultural ens fa més rics, sinó la diversitat d’opinions. I ens fa més democràtics el desacord com expressió de llibertat i esperit crític. Podem no estar d’acord els uns amb els altres i per això sempre en podem aprendre. La democràcia és un exercici diari de respecte i llibertat.

El futur,  però també el present passa per aquí.

Democràcia, respecte, llibertat… i desacord.