La vaga general del 10M, convocada per la Mesa Sindical de Sanitat, lliga la lluita contra la precarietat i per unes condicions laborals dignes amb la imprescindible necessitat de canviar el model sanitari català.

El dia 10 de març treballadores i treballadors de la sanitat van exercir el seu dret de vaga legítim i, acompanyats de veïns i veïnes, es van concentrar a les places i carrers de les nostres ciutats i pobles, i davant dels centres sanitaris.

No és cap sorpresa a Barcelona una manifestació que baixi per Via Laietana fins a omplir la Plaça Sant Jaume. Ni tampoc les concentracions a les portes dels hospitals de l’ICS, com Bellvitge a Barcelona, l’Arnau de Vilanova a Lleida, el Joan XXIII a Tarragona o el Verge de la Cinta a Tortosa. Però si ho és quan la concentració és a localitats com Palafrugell o Puigcerdà. Tota una demostració de la indignació que hi ha en el col·lectiu sanitari, peró també el resultat de la bona feina sindical.

La vaga no va rebre el suport dels principals sindicats a l’ICS, com Metges de Catalunya, CCOO, UGT i SATSE, però sí el suport explícit de la Marea Blanca de Catalunya, la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics i la Federació d’associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, que aposten per la confluència de ciutadania i treballadores com a eina reivindicativa per a la transformació social.

És hora que assumim que el model sanitari català, mal anomenat de col·laboració, Públic-privada és la causa fonamental de les indignes condicions laborals dels seus treballadors. Si donem per bo que la nostra salut és un bé subjecte a mercantilització i no un dret, entrem en la dinàmica purament capitalista que impedeix que els serveis públics serveixin per al que van ser concebuts: garantir els drets de totes i tots.

La visió mercantilista obre les portes, per una banda, a l’externalització de serveis, empitjorant automàticament les condicions laborals i, per un a altra, a retallades que obvien les necessitats de la salut comunitària, i deixa el sistema sanitari públic en mans només de l’esforç continu i esgotador dels seus treballadors i treballadores.

La pandèmia ha revelat el que era obvi: la disposició de les autoritats de la sanitat privada dels seus serveis ha estat purament retòrica. A Catalunya i a Madrid s’ho han cobrat a preu d’or. El sector privat sanitari, igual que les farmacèutiques, han aprofitat la pandèmia per fer negoci.

La vaga ha tingut un important convidat de pedra: la consellera de Salut en funcions, Alba Vergés. Pendent de les negociacions per a la formació d’un nou govern, arran de les eleccions al Parlament del 14 de febrer, espera el seu relleu. Si tant el PSC com Junts per Catalunya van formalment anunciar en campanya qui seria el o la responsable de Salut en un futurible govern, Olga Pane segons Salvador Ulls, i Josep Maria Argimon segons Laura Borràs, Esquerra Republicana ha restat muda en aquest sentit. Quan Toni Comín va marxar, va quedar la Conselleria intervinguda pel Ministerio de Sanidad, però en mans del segon, David Elvira, que almenys des de fora va actuar com a conseller de Salut in pectore. Per això la designació d’Alba Vergés va ser una sorpresa. Protegida per la seva número dos, Laura Pelay, la Conselleria va ser un mur de frontó sense cap mena de canal de comunicació obert amb els moviments socials, tot el contrari que amb el govern anterior. Va ser la pandèmia de la covid la que va acabar per fer fora, no només a la seva número dos, sinó a altres alts càrrecs i, fins i tot, la que va generar una vacant de mesos a Salut Pública, un absurd més si tenim en compte la situació epidemiològica.

Els treballadors i treballadores de la sanitat necessiten una interlocutora a l’altre costat de la taula que els respecti i no intenti enganyar-los amb plans de xoc que acabem en el no-res. El nou govern també haurà d’assumir que cal un canvi en el model sanitari català: només disposem del servei sanitari públic per fer front a pandèmies com la que patim, per organitzar vacunacions per a tota la població, per garantir l’exercici de drets com l’avortament a tot el territori, i perquè no s’abandoni la salut comunitària de molts pobles, com està fent ara mateix.

Fa uns dies, el 10M va ser un primer pas en la direcció correcte. Podem anar més lluny.