El govern de Pedro Sánchez, el  més “chachiprogressista” de la història d’Espanya i el govern de Pere Aragonès, el  que ens ha de conduir a Ítaca donant més voltes que el pobre Ulisses a l’Odissea, han tingut una gran idea: ampliem l’aeroport del Prat i, per això, posem sobre la taula 1700 milions d’euros. Com uns pirates moderns, arrabassen una morterada de diners, dels recursos públics, trets dels impostos que paguem tota la ciutadania, gent que pateix una crisi brutal, no només sanitària, sinó també econòmica i social, i, davant dels nostres nassos, i els llencen a la paperera d’un model econòmic caduc i basat únicament en el turisme,  en el benefici de constructores, entitats financeres, l’alta burgesia barcelonina i uns quants pretensiosos, que necessiten, segons diuen, un hub internacional. Però la gent normal el que necessita és que li arreglin Rodalies.

Són 1700 milions que fan falta en moltes altres àrees: des dels serveis socials  fins al teixit industrial productiu. Doncs no. Insistim. Tant se val Madrid o Barcelona. Si la xarxa de l’alta velocitat, enfront del passadís ferroviari del Mediterrani, va ser una errada majúscula, ara tornem a  persistir. És de suposar que als polítics els hi agrada més inaugurar un gran aeroport que no pas una fàbrica o una estació de mercaderies.

Però el desastre no és només de  caràcter merament econòmic. La decisió política d’ampliar l’aeroport de Barcelona implica, inevitablement i amb caràcter automàtic, un atac a la salut de totes aquelles persones que viuen a l’àrea metropolitana de Barcelona. El port i l’aeroport emeten 4 vegades més CO2 que tota la ciutat. Passar de 55 milions de passatgers a 70 milions, com es pretén amb l’ampliació, és incrementar en un 33%  les emissions de CO2.  No hi ha greenwashing que ho aguanti. Segons ISGlobal, Barcelona és la sisena ciutat europea en mortalitat més gran a causa de les partícules de NO2 i, si seguim així, tenim oportunitat d’arribar a posicions de champions. I aquestes estadístiques tenen una traducció en morts. Però, sembla que no ens importa.

Dir sí a l’ampliació és permetre que uns quants facin negocis amb les nostres vides, és acceptar que tot té un preu, fins i tot el futur, que no importa si emmalaltim i morim per la contaminació, i que, sobretot, el negoci prima enfront de la solidaritat i la salut.

Dir no a l’ampliació de l’aeroport és dir sí a la Salut de totes, sí a tenir una oportunitat de present i de futur, i  sí a l’esperança.