Esportivament, la notícia d’aquest mes d’agost no ha estat pas els Jocs Olímpics de Tòquio, sinó la marxa de Leo Messi del seu club de tota la vida, el Futbol Club Barcelona. Una marxa sorpresa, fins i tot per al mateix jugador, que creia que continuaria un parell d’anys més. Tant en campanya electoral com després, durant la resta de la passada temporada, i fins i tot dies abans de la notícia bomba, Laporta ens volia transmetre tranquil·litat pel que feia a la continuïtat de Leo Messi al club. Fins i tot el mateix dia dos d’agost, tres dies abans del comunicat oficial emès pel mateix club on es reconeixia que Messi no seguiria vinculat al club.
Si bé és cert que la situació econòmica del club és un desastre, proper a la fallida total, gràcies a la gestió de l’anterior presidència, no podem obviar el paper de la nova junta: propostes concretes i formals a un jugador de les quals, després ser acceptades per aquest, el club se’n desdiu, fitxatges nous que només seran inscrits un cop es facin rebaixes salarials d’alguns jugadors i que, malgrat la marxa de Messi, mantenen la massa salarial en nivells insostenibles, sortides impossibles de jugadors, o, passant-se de rosca, fitxar un jugador per fer pinya amb un Messi que acaba marxant. Quin paper han tingut la no rebaixa de sous de jugadors en la marxa del crac argentí? Que no ha passat en tres dies d’agost per passar d’un “tranquils” a un Messi deslligat del club?
El que més ha sorprès és la resignació de l’afició blaugrana. Una resignació fruit del xoc o bé una resignació fruit de la mateixa dinàmica social i sentimental del club. Recordem què va passar amb el projecte de la superlliga impulsada per Florentino Pérez i el mateix Futbol Club Barcelona com a parella de ball: si bé a Anglaterra, els aficionats des del primer moment es van mobilitzar, aquí res de res. Silenci, tant de les aficions com dels mateixos jugadors.
Però en la història recent del Futbol Club Barcelona hi ha un fet encara més sagnant: quan la Junta de Bartomeu accepta que el Club sigui condemnat penalment a canvi d’una exoneració del mateix Bartomeu i de Rossell; un fet que hauria d’haver provocat una veritable defenestració, material i real, de la junta, però a la que va seguir un silenci social malaltís.
Per què succeeix això? Formalment el Futbol Club Barcelona, com que no és una societat anònima, com la immensa majoria dels clubs de futbol, en comptes de funcionar mitjançant una junta d’accionistes, que són els propietaris reals del club, bé de manera concentrada en unes mans o bé amb limitacions, com el model alemany, és una associació amb funcionament plenament democràtic. Però només formalment. No tots els socis poden ser triats per ser president o directiu, ja que els hi calen uns determinats avals econòmics, que transformen un funcionament democràtic en una democràcia oligàrquica: només els rics poden dirigir aquest club. Les elits de sempre han dirigit el Futbol Club Barcelona. Primer van ser els industrials, bàsicament del sector del tèxtil, després va venir l’era Núñez i el sector del totxo, però més honest que els que han vingut després, i darrerament els comissionistes. És l’evolució del sector bussines català: un reflex immediat de la classe empresarial catalana. Les elits es transformen, però el club segueix en mans dels de sempre.
Quin paper jugar la massa social dins de la institució? Primer, no tota la massa social hi pot participar sinó només els socis, fet que redueix el nombre de participants. Fora del moment de les eleccions, o en el cas d’una moció de censura, fa el mateix paper que el cor en una tragèdia grega: figurar.
En canvi, com s’ha demostrat, els aficionats d’un club anglès per exemple, tot i no ser accionistes, tot i no ser els abonats que van al camp, han intentat crear un contrapoder que no té res a veure amb l’accionariat del club i, almenys, han pogut alçar la veu i expressar-se.
El soci “cule” no. Va al camp com si anés al Liceu a veure una òpera. Sí que hi ha una implicació emocional i sentimental amb l’entitat i l’equip, però és molt de relat, de discurs… no de realitat social. La seva fórmula de protesta ha estat demanar l’excedència en l’abonament per aquesta pròxima temporada. En el fons una mostra més de maneres de fer burgeses, de classe mitjana, que desitgen la revolució, però que esperen veure-la pel televisor des del sofà de casa.
La falta de contrapoder real és també una característica de l’anomenat procés. Tot i diferents moments d’efervescència revolucionaria, com la manifestació espontània davant l’escorcoll de la Conselleria de Finances, la jornada de l’1 d’octubre o la vaga general posterior, l’únic contrapoder efectiu creat dins el procés ha estat el sorgiment dels comitès de defensa de la república. L’anomenat Consell de la República no sembla més que una mostra de retòrica processista inefectiva.
Ens caldria una mirada a nosaltres mateixos.
