Si bé l’OMS ens defineix la Salut com l’estat de complet “benestar físic, mental i social” i el Congrés
de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, celebrat l’any 1976, la definia com una “manera de viure
autònoma, solidària i joiosa”, quan Maria Hamlin ens va dir que Salut és viure sense por, ens feia palès
als assistents a la trobada, en aquell acollidor pati interior de la seu de Quepo al barri de Gràcia, la
relativitat d’aquelles definicions científiques enfront de la dura realitat social que es viu a Llatinoamèrica.
Més enllà del dret a la salut, o de la configuració del sistema sanitari públic com a primarista, ens
recordava que la violència dels conflictes civils armats havia estat substituïda per la violència del
narcotràfic, una violència sense fi ni aturador, mentre el Nord imposi encara la seva necessitat de
demanda al Sud. A molts llocs de Llatinoamèrica la violència esdevé el principal determinant social de la
salut.
Maria Hamlin, responsable del “People Health Movement” a Llatinoamèrica des de fa una colla
d’anys, no venia sola sinó acompanyada de la metgessa Erika Arteaga Cruz, professora de salut
publica i coordinadora del Cercle d’Indústries Extractives i Salut del mateix PHM. Ambdues
participarien dies després en el Congrés de La Capçalera.
Erika explicava el paper de les parteres en les comunitats indígenes, així com la connexió intima
amb la natura que les envoltava i que els hi permetia afrontar els problemes de salut. Trini Cuesta,
activista de la Marea Blanca de Catalunya, va recordar el paper semblant de les trementinaires1 al
món rural català.
El fonamental paper de “People Health Movement”, articulador en l’àmbit global de la defensa del dret a la
salut, fou exposat des de la diversitat. Si bé els països africans basaven les seves lluites en la
construcció de sistemes d’atenció primària, els llatinoamericans ho enfocaven cap a l’exigència de
salut planetària, com a element clau per a la salut de les persones. Quan Erika ens ho estava esmentava, em
va fer pensar immediatament amb el Pep Cabayol, de Sicom. No podem parlar de dret a la salut de les
persones, fins i tot de salut pública, si no ens centrem en la salut planetària, en la salut de totes aquelles
espècies que compartim el planeta. El millor sistema sanitari públic no podrà afrontar amb possibilitats
d’èxit el repte de l’emergència climàtica si no fem un esforç i transformem el nostre present.
Post-scriptum: Gràcies a Quepo per la trobada i a Salut, Drets i Acció per la foto… ah i felicitar a La
Florestina per la cervesa i a DiomCoop per la teca.
