Lucinda Evans visita Sant Cugat en el marc del programa Ciutats Defensores dels Drets Humans | Jordi Pascual Mollá
L’activista sud-africana ha visitat Sant Cugat en el marc del programa Ciutats Defensores dels Drets Humans
El programa Ciutats Defensores dels Drets Humans, organitzar per la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat i el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament amb el suport de desenes d’ajuntaments, entre els quals el de Sant Cugat, ha iniciat les activitats als centres educatius. Aquest dimarts l’activista sud-africana Lucinda Evans ha visitat l’alumnat de l’institut Pla i Farreras per explicar-los la situació del seu país i l’activisme que realitza mitjançant l’organització Philisa Abafazi Bethi (Guarir les nostres dones) en defensa dels drets de les dones, els infants i les persones LGTBIQ+.
Evans i la seva organització centren la seva activitat a Lavender Hill, un gran barri de la Ciutat del Cap on l’apartheid va apartar la població negra a habitatges menuts i llunyans del centre de la ciutat, una guetització que hores d’ara segueix en forma d’exclusió i reptes socials rellevants. L’activista denuncia que tot i que el sistema de segregació racial de Sud-Àfrica va deixar d’estar en vigor el 1992, bona part de les polítiques que afecten la seva comunitat segueixen tenint una mentalitat pròpia de l’apartheid.
– Què queda de l’apartheid a Sud-Àfrica?
– Encara tenim un fort llegat de l’apartheid amb forma de racisme. A la província de Western Cape, on és la Ciutat del Cap, encara hi ha unes accions molt clares per part del govern adreçades a protegir les minories blanques i a oferir-los millors serveis. El meu barri està format de cape flats, pisos on hi ha molt poca seguretat. Per a les majories negres els serveis són mediocres i els barris són molt insegurs, amb molts assassinats, sobretot a causa de les bandes violentes. La policia no s’ho pren seriosament. Com a defensora dels drets humans treballo en la prevenció d’aquestes violències i, sobretot, en la protecció de dones, infants i persones LGTBIQ+.
– Quina vulnerabilitat afegida tenen respecte als homes heterosexuals?
– Recentment ens hem adonat que també hem d’oferir els nostres serveis i atenció als homes i als joves. Ens regim pels principis fonamentals del feminisme i ens hem vist que l’empitjorament de la violència afecta totes les persones.
– Com es pot actuar a una comunitat que està segregada a consciència?
– Tenim una constitució progressista que inclou el dret a la llar. Però s’ha de canviar la narrativa sobre la vida als guetos. Hem de tenir en compte que durant l’apartheid els khoisan vam ser apartats de les zones rurals del districte sis i ens van ficar als cape flats. Actualment el problema més seriós és el de la seguretat.
Al meu país la protecció és una qüestió nacional perquè la policia és nacional. Segons la constitució ha d’oferir protecció a tots els ciutadans. La meva província és l’única on la majoria no és de l’African National Congress (ANC, partit socialdemòcrata) si no una coalició amb la Democratic Alliance (DA), de majoria blanca i preocupats per la seguretat de la minoria blanca per sobre de la resta de la població.
Evans a la sessió a l’institut Pla i Farreras | Jordi Pascual Mollá
– Denuncies que el govern no us protegeix i us posa traves quan feu acció social. Què us trobeu?
– La coalició de govern entre l’ANC i la DA funciona amb mentalitat d’apartheid. Durant els darrers dies hi ha hagut matances de set persones i el ministre ha sortit per dir que es faria un pla però mai es concreta res. És una qüestió del sistema judicial. Tot sovint els processos es retarden. Si hi ha una violació, es pot trigar entre dos i tres anys a aconseguir una sentència. Els acuso de ser còmplices. Al 2019 el president va fer una proposta per no donar permisos als violadors i abusadors masclistes però no s’ha complert la promesa.
– Tot sovint s’utilitza la paraula apartheid per referir-se a altres països. El més sonat és Palestina, on Amnistia Internacional s’hi ha referit per definir la política d’Israel. Què en penses d’aquest ús?
– Hi estic a favor i hi afegeix profunditat. Em solidaritzo amb el poble palestí. L’apartheid té unes conseqüències terribles i que s’allarguen en el temps. La meva àvia no ha pogut curar les ferides. Als anys 70 van arribar uns camions on vivien i els van dir que havien de posar totes les seves pertinences en bosses per traslladar-los als cape flats, uns edificis de ciment de tres plantes i sense electricitat.
– Com sorgeix i quin és l’objectiu del moviment #AmINext?
– És un tema que em causa molt dolor perquè es va originar amb la violació i assassinat de dues universitàries de 19 anys, una negra (Uyinene) i una khoisan (Jesse Hess). Una a l’oficina de correus i l’altra a casa seva quan van entrar per robar. Es va fer un funeral oficial però a nivell judicial tot va ser més complex. El judici sobre Uyinene va durar menys de tres mesos mentre el de Jesse Hess va ser de dos anys i mig i no s’ha tancat fins aquest any.
Hi va haver una manifestació de resposta a aquests assassinats que es van promoure els universitaris. Va ser un detonant en la lluita contra la violència masclista. La policia havia rebut ordres per reprimir la manifestació. Jo mateixa, que hi participava activament, em vaig enfrontar a la policia. Vaig agafar el micro i els hi vaig dir: “No ens fotreu el dia d’avui. Aquí es veu que vosaltres, que teniu la missió de protegir la vida de les altres persones, no ho esteu fent”.
